25 de noviembre de 2012

El principio de esta historia...


Sabies que ja quan vas entrar a la uni, al principi de curs, em vas fer tilín?

Un dia, vaig anar d’excursió amb el mòdul per Barcelona i quan vam acabar vaig anar a la uni. L’Àlvaro m’havia dit que ja havia conegut a alguns de primer i que eren majos. Com sempre, li vaig dir “guay! Doncs ja els coneixeré!” M’agrada conèixer gent nova.

En arribar, vaig entrar al bar/cafeteria de la uni i vaig seure amb els de segon a dinar. Ja feia temps que no els veia.

- Mira, en esa mesa de ahí están todos los de primero.

- ¿Todos esos? Joer, son un montón. – vaig dir en veure tota la gent. I, d’entre tot el desordre, no vas trigar ni 3 segons en captar la meva atenció- ¿Y ese quién es?
- Se llama --
- Me suena mucho su cara...
- Pues es de ------, así que...
- Pues no, no le conozco – vaig riure, sentint-me una mica estúpida.- ¡Pero quiero conocerle!
- Como no, señora “conozco a todo el mundo”.
Però era bastant impossible fer-ho, a no ser que fos en algun sopar o anant a la bolera. M’havia de limitar a arribar a algun lloc i quedar-me amb cara de '-' si et veia, ja que no ens havien presentat abans.
Amb tots els mals de caps que vaig tenir l’any passat pràcticament no vaig tenir temps de passar-me per la uni i molt menys de conèixer a gaire gent. Però suposo que el meu subconscient encara tenia present aquest fet i va aprofitar per donar-te conversa durant l’últim sopar. Un intent bastant absurd, inútil i fallit. Per això em va sorprendre que al bar, quasi quan marxàvem, t’apropessis a parlar-me.

Només van ser com 10 minuts i... No volia tornar a casa! Volia continuar parlant de viatges i de la neu i de que em portessis a la neu btf i de lo que mola la Devi i lo gilipollas que és la Denna...

Però la vetllada es va acabar i vam tornar cadascú “al seu lloc”.
Tot i això, les sorpreses van continuar: més converses i més parides per fb, moments més íntims i personals, vas venir a Barcelona la setmana passada (i pràcticament sembla com si ho hagués somiat).... Vas entrar en pànic i et vas quedar en estat de shock amb els regals... “Què majo que és” anava pensant jo. O quan vaig arribar al pis i et vaig ensenyar les pelis. Les vas agafar i et tremolaven molt les mans. “Que tens por o algo?” :. M’hagués quedat molt més temps del necessari en aquell sofà. I al llit. Però aquesta part és més de chiste i prefereixo no parlar-ne gaire...

Em paro a pensar i quin munt de coses han passat en un mes!

Ara estic tant enganxada que m’espero casi cada dia fins les 5 de la matinada a que aquesta història continuï.
Moltes gràcies! Muac >(")

...ahora está en Stand by