Sabies
que ja quan vas entrar a la uni, al principi de curs, em vas fer tilín?
Un
dia, vaig anar d’excursió amb el mòdul per Barcelona i quan vam acabar vaig
anar a la uni. L’Àlvaro m’havia dit que ja havia conegut a alguns de primer i
que eren majos. Com sempre, li vaig dir “guay! Doncs ja els coneixeré!”
M’agrada conèixer gent nova.
En
arribar, vaig entrar al bar/cafeteria de la uni i vaig seure amb els de segon a
dinar. Ja feia temps que no els veia.
-
Mira, en esa mesa de ahí están todos los de primero.
-
¿Todos esos? Joer, son un montón. – vaig dir en veure tota la gent. I, d’entre
tot el desordre, no vas trigar ni 3 segons en captar la meva atenció- ¿Y ese
quién es?
-
Se llama --
-
Me suena mucho su cara...
-
Pues es de ------, así que...
-
Pues no, no le conozco – vaig riure, sentint-me una mica estúpida.- ¡Pero
quiero conocerle!
-
Como no, señora “conozco a todo el mundo”.
Però
era bastant impossible fer-ho, a no ser que fos en algun sopar o anant a la
bolera. M’havia de limitar a arribar a algun lloc i quedar-me amb cara de '-'
si et veia, ja que no ens havien presentat abans.
Amb
tots els mals de caps que vaig tenir l’any passat pràcticament no vaig tenir
temps de passar-me per la uni i molt menys de conèixer a gaire gent. Però
suposo que el meu subconscient encara tenia present aquest fet i va aprofitar
per donar-te conversa durant l’últim sopar. Un intent bastant absurd, inútil i
fallit. Per això em va sorprendre que al bar, quasi quan marxàvem, t’apropessis
a parlar-me.
Només
van ser com 10 minuts i... No volia tornar a casa! Volia continuar parlant de
viatges i de la neu i de que em portessis a la neu btf i de lo que mola la Devi
i lo gilipollas que és la Denna...
Però
la vetllada es va acabar i vam tornar cadascú “al seu lloc”.
Tot
i això, les sorpreses van continuar: més converses i més parides per fb,
moments més íntims i personals, vas venir a Barcelona la setmana passada (i
pràcticament sembla com si ho hagués somiat).... Vas entrar en pànic i et vas
quedar en estat de shock amb els regals... “Què majo que és” anava pensant jo.
O quan vaig arribar al pis i et vaig ensenyar les pelis. Les vas agafar i et
tremolaven molt les mans. “Que tens por o algo?” :. M’hagués quedat molt
més temps del necessari en aquell sofà. I al llit. Però aquesta part és més de
chiste i prefereixo no parlar-ne gaire...
Em
paro a pensar i quin munt de coses han passat en un mes!
Ara
estic tant enganxada que m’espero casi cada dia fins les 5 de la matinada a que
aquesta història continuï.
Moltes
gràcies! Muac >(")
...ahora
está en Stand by
