25 de noviembre de 2012

El principio de esta historia...


Sabies que ja quan vas entrar a la uni, al principi de curs, em vas fer tilín?

Un dia, vaig anar d’excursió amb el mòdul per Barcelona i quan vam acabar vaig anar a la uni. L’Àlvaro m’havia dit que ja havia conegut a alguns de primer i que eren majos. Com sempre, li vaig dir “guay! Doncs ja els coneixeré!” M’agrada conèixer gent nova.

En arribar, vaig entrar al bar/cafeteria de la uni i vaig seure amb els de segon a dinar. Ja feia temps que no els veia.

- Mira, en esa mesa de ahí están todos los de primero.

- ¿Todos esos? Joer, son un montón. – vaig dir en veure tota la gent. I, d’entre tot el desordre, no vas trigar ni 3 segons en captar la meva atenció- ¿Y ese quién es?
- Se llama --
- Me suena mucho su cara...
- Pues es de ------, así que...
- Pues no, no le conozco – vaig riure, sentint-me una mica estúpida.- ¡Pero quiero conocerle!
- Como no, señora “conozco a todo el mundo”.
Però era bastant impossible fer-ho, a no ser que fos en algun sopar o anant a la bolera. M’havia de limitar a arribar a algun lloc i quedar-me amb cara de '-' si et veia, ja que no ens havien presentat abans.
Amb tots els mals de caps que vaig tenir l’any passat pràcticament no vaig tenir temps de passar-me per la uni i molt menys de conèixer a gaire gent. Però suposo que el meu subconscient encara tenia present aquest fet i va aprofitar per donar-te conversa durant l’últim sopar. Un intent bastant absurd, inútil i fallit. Per això em va sorprendre que al bar, quasi quan marxàvem, t’apropessis a parlar-me.

Només van ser com 10 minuts i... No volia tornar a casa! Volia continuar parlant de viatges i de la neu i de que em portessis a la neu btf i de lo que mola la Devi i lo gilipollas que és la Denna...

Però la vetllada es va acabar i vam tornar cadascú “al seu lloc”.
Tot i això, les sorpreses van continuar: més converses i més parides per fb, moments més íntims i personals, vas venir a Barcelona la setmana passada (i pràcticament sembla com si ho hagués somiat).... Vas entrar en pànic i et vas quedar en estat de shock amb els regals... “Què majo que és” anava pensant jo. O quan vaig arribar al pis i et vaig ensenyar les pelis. Les vas agafar i et tremolaven molt les mans. “Que tens por o algo?” :. M’hagués quedat molt més temps del necessari en aquell sofà. I al llit. Però aquesta part és més de chiste i prefereixo no parlar-ne gaire...

Em paro a pensar i quin munt de coses han passat en un mes!

Ara estic tant enganxada que m’espero casi cada dia fins les 5 de la matinada a que aquesta història continuï.
Moltes gràcies! Muac >(")

...ahora está en Stand by

14 de octubre de 2012

Agua


Cómo quieres ser mi amiga
Si por ti daría la vida,
Si confundo tu sonrisa
Por camelo si me miras.
Razón y piel, difícil mezcla,
Agua y sed, serio problema.
Cómo quieres ser mi amiga
Si por ti me perdería
Si confundo tus caricias
Por camelo si me mimas.

Pasión y ley, difícil mezcla,
Agua y sed, serio problema...
Cuando uno tiene sed
Pero el agua no está cerca,
Cuando uno quiere beber
Pero el agua no está cerca.

Qué hacer, tú lo sabes,
Conservar la distancia,
Renunciar a lo natural,
Y dejar que el agua corra.
Cómo quieres ser mi amiga
Cuando esta carta recibas,
Un mensaje hay entre líneas,
Cómo quieres ser mi amiga
Song by Jarabe de Palo

12 de octubre de 2012

Say It's Possible


I see the lights are turning and I look outside
The stars are burning through this changing time
It could have been anything we want
It's fine, salvation was just a passing thought
It was just a passing thought

Don't wait, act now
This amazing offer won't last long
It's only a chance to pave the path we're on
I know there are more exciting things to talk about
And in time we'll sort it out
And in time we'll sort it out

And though they say it's possible
To me, I don't see how it's probable
I see the course we're on spinning farther
From what I know I'll hold on
Tell me that you won't let go
Tell me that you won't let go

And the truth is such a funny thing
With all these people keep on telling me
They know what's best and what to be frightened of
And all the rest are wrong
They know nothing about us
They know nothing about us

And though they say it's possible
To me, I don't see how it's probable
I see the course we're on spinning farther
From what I know, I'll hold on
Tell me that you won't let go
Tell me that you won't let go

I'm not alright
I'm not alright

And though they say it's possible
To me, I don't see how it's probable
I see the course we're on spinning farther
From what I know I'll hold on
Tell me that you won't let go

And though they say it's possible
To me, I don't see how it's probable
I see the course we're on spinning farther
From what I know I'll hold o
nTell me that you won't let go
Tell me that you won't let go

This could be something beautiful
Combine our love into something wonderful
But times are tough I know
And the pull of what we can't give up takes hold

Song by Terra Naomi

22 de junio de 2012

Puro como la nieve


"En esta tarde de Junio, el clima es perfecto: no hace frío ni calor. El cielo azul está acompañado por las nubes blancas y el brillo tenue pero cálido del Sol.

Se respira el aire fresco de la montaña, el cloro de la piscina y el aroma de las plantas. 

Aquí, sentada sobre una toalla en el césped, escuchando las melodías de Sigur Ros y Explosions in The Sky, disfruto de este agradable día, de la brisa y, sobre todo, de la compañía. Oigo las risas y los murmullos de las conversaciones a través de mis auriculares. Los miro y sonrío. Son como niños, chapoteando en el agua, molestando a los otros, y los demás gritando “¡Para!”.

Los más tranquilitos juegan al ajedrez u observan el panorama tranquilamente. 

Una parte del grupo juega a tenis lejos de aquí.

Se respira felicidad en el ambiente y, podría decirse, que no hay un momento tan perfecto como este, porque en este momento no hay lugar para las dudas y las preocupaciones. No existe la tristeza o la melancolía. Sólo existe la tierra, la hierba, el aire, el cielo, la piscina, la música, las risas y los amigos.

Una felicidad casi palpable y pura.
Pura como la nieve.”


Mono – Pure as snow
http://www.youtube.com/watch?v=Yw1I-62cTLw


20 de Junio del 2012





28 de mayo de 2012

Lluvia


Lluvia, tu melodía me tranquiliza.
Dibujas figuras extrañas e indescifrables. Líneas que repaso con mis dedos al otro lado del cristal.
Creas caminos que se entrelazan y todos tienen un final.
Lluvia, agudizas mis sentidos.
Cierro los ojos y respiro hondo.
Huele a Tierra mojada. A césped y otras plantas.
Suena tu murmullo que, si escuchas atento, en realidad es un cantar.
Siento tu humedad en mis manos y en mi cara. Eres fría y te deslizas lentamente sobre mi piel.
Abro los ojos y te veo caer, clara, transparente. Eres libre. Nada te retiene.
Me pregunto a qué sabrás. ¿Eres como las lágrimas? ¿Salada como el mar? No lo creo.
Te miro, te escucho, te huelo y te siento.
¿Qué más puedo hacer, si no te puedo tener?
Eres y Estás. No hace falta más.


Translation


Rain, your melody relaxes me.
You draw strange and indecipherable forms. Lines that I follow with my fingers on the other side of the glass.
You create ways that weave together and all of them have an ending.
Rain, you sharpen my senses.
I close my eyes and breathe deeply.
The earth smells wet. Smells to grass and other plants.
It sounds your babbling which, if you listen carefully, it's actually a song.
I feel your dampness in my hands and face. You're cold and slide slowly over my skin.
I open my eyes and I see you falling, clear, transparent. You're free. Nothing holds you.
I wonder which is your flavour. Are you like the tears? Salty as sea? I don't think so.
I look at you, I listen to you, I smell you and I feel you.
What else can I do, if I cannot have you?
Being and Be. There's no need for something else.

27 de mayo de 2012

Cálida luz


En el fondo de un pozo brilla una intensa luz.
Es como un tesoro enterrado en lo más profundo del océano.
El Sol le tiene envidia y no se apaga ni de noche ni de día.
Con su luz, hasta el lado oscuro de la Luna brilla.
Se esconde en los rincones de ese pozo, pero la he encontrado.

- He visto tu luz – le susurré desde lo alto del pozo, y mi voz retumbó entre las oscuras y frías paredes de piedra.

Y la luz parpadeó. Así es como me contestó.

- Será un secreto. Lo prometo. – le hice entender que no desvelaría su paradero y la luz, agradecida, se tornó más cálida todavía.

Y desde entonces, guardo en mi pecho tu luz y calidez.
En las noches frías y oscuras, como las paredes de piedra que te envolvían, me arropas.
Me despierta, me ilumina y me guía cada mañana, cada día.
Me da vida y alegría.

Y si algún día sales de ese pozo y decides esconderte en otro lugar en el que no pueda volver a encontrarte, no importa.
Sé que estás aquí. En algún lugar de este mundo. Existes. Guardo tu recuerdo, el momento en que te vi y te conocí.
Eres mi guía, mi esperanza y mi ilusión.
Hasta el día en que la muerte venga a buscarme, estarás en mi corazón.